10 de novembre, 2012

MALAGUZZI
Loris Malaguzzi ha construït un projecte educatiu a Reggio Emilia (Itàlia) que es caracteritza per tenir una visió diferent de l’educació infantil i on l’infant i el seu entorn són els protagonistes.
Per començar, les seves escoles es basen en el valor democràtic on s’aconsegueix el consens entre els equips educatius, el personal no docent i la comunitat (alumnes, família, societat).
A més, considera que els moments educatius són tots aquells que envolten la vida dels infants, donant especial valor als moments quotidians. Aquests moments són especials perquè és on succeeixen aprenentatges molt importants  i que, molts cops, passen desapercebuts.
La seva filosofia de l’educació es fonamenta en no predeterminar els objectius i les accions dels infants, ja que, això, impedeix la diversitat i limita els interessos i  les seves motivacions. Així, l’actuació educativa es basa en una programació oberta on l’infant segueix el seu propi ritme mitjançant la interacció, l’experimentació  i l’aprenentatge des de les pròpies equivocacions. És un aprenentatge que construeix el propi infant basant-se en els principis de pluralitat, ambigüitat i flexibilitat.
Aquest model educatiu requereix del diàleg permanent entre pares i educadors, a més de la conscienciació del valor del procés d’aprenentatge. Així, la proposta educativa es basa en projectes que parteixen de les idees dels infants, dels adults i del context. Són projectes oberts que no tenen un camí predeterminat i que es duen a terme mitjançant la interacció i donant especial valor a la diversitat i a l'autonomia. D’aquesta manera es produeix una multiplicitat de situacions d’aprenentatge, d’espais i de possibilitats d’acció.
Quant al paper dels adults, Malaguzzi destaca que els adults parlen molt sobre infants però poc amb ells i, molt menys, els escolten. Així doncs, promou la pedagogia de l’observació i l’escolta, on escoltar els infants no és mirar-los sinó observar tots els seus llenguatges per tal de respectar els seus ritmes i temps de maduració.
A més, l’infant necessita que l’adult l’observi perquè, aquesta acció, li dóna visibilitat i presència. L’observació detallada de l’infant serveix per matisar el que fa i com ho fa, l’important són els processos meticulosos que realitza, saber llegir entre línies el que diu amb la seva mirada, amb el seu somriure, etc.
Així, l’observació és un element essencial, ja que pot aportar molta informació que és imprescindible rescatar i documentar. Mitjançant la documentació, és possible fer que les experiències perdurin en el temps i l’espai, permetent la visibilitat dels aprenentatges a tota la comunitat educativa. D’aquesta manera, la documentació serà el mitjà per crear l’autèntica cultura de la infància, ja que farà que les seves accions siguin perceptibles i valorades, així com la tasca de l’educadora.
Pel que fa a les interpretacions de les observacions, l’ideal seria unir interpretacions de diferents educadors per aconseguir la intersubjectivitat i evitar una única perspectiva. Encara que no podem oblidar que no es poden fer judicis, ja que la informació que ens proporciona l’observació és parcial i la veritat absoluta no existeix.
En referència al tipus de documentació, l’estètica és una part fonamental. La seva presentació ha de tenir diferents llenguatges (escriptura, imatges, so, ...) per fer-la atractiva i visible. A més,  ha de ser accessible mitjançant la utilització d’un llenguatge planer i ha de ser narrativa per poder veure i valorar el procés i evolució dels aprenentatges. D’aquesta manera, la documentació extreu els significats i els sentits d’allò que fa l’infant.
Per acabar, destacar un dels espais més importants d’aquestes escoles, el taller d’expressió. Aquest espai és un lloc on els infants es poden expressar amb diferents llenguatges i on l’adult no és un mestre, sinó un especialista amb formació artística. El taller té la funció de rompre amb els estereotips de l’educació tradicional, de deixar que els infants s’expressin amb tots els sentits i, també, per poder escoltar-los de manera diferent. En definitiva, el taller és l’eina per destacar la importància de l’estètica, de la creativitat  i de la cultura pròpia dels infants.

Resum de la ponència presentada en el Congrés de Pamplona,  desembre de 1996, per Alfredo Hoyuelos i Isabel Cabanellas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada