10 de setembre, 2012

Quiet

Les vivències que en Màrius Serra ens explica de la seva vida real fa que ens replantegem les nostres prioritats. Tenir un fill amb pluridiscapacitat fa canviar la visió de la vida, aprenent a gaudir dels detalls del present i a qüestionar la intel·ligència emocional dels que ens envolten.
La seva història contada amb anècdotes tant detallades m’ha emocionat molt i m’ha fet apreciar el coratge que tenen ell i la seva família, la naturalitat amb que assumeix les dificultats i la sinceritat amb que expressa els seus sentiments.
Saber expressar el que sents és difícil. Encara que al relat sembli que les paraules li brollen amb facilitat, estic segura que escriure aquest llibre no va ser gens senzill, ja que transmetre els sentiments amb lletres i amb claredat és una tasca molt complexa. Crec que cap dels que hem llegit el llibre ens hem quedat indiferents i que hem comprès profundament les seves emocions.
Quan la vida et posa a prova, has de seleccionar i prendre decisions sobre el que és important i el que és secundari, encara que al  teu interior desitgis que el teu fill sigui com els altres infants. En el seu cas, crec que han optat més per oferir una vida de qualitat al seu fill i donar valor al que ells poden oferir-li personalment.
Evidentment, al pare li agradaria que pogués córrer, riure, jugar, que tingués amics i que arribés a ser autònom. Però, aprendre matemàtiques, si algun dia fos capaç, ja ho farà.  En altres paraules, les seves prioritats són viure el present i no angoixar-se pel futur.
Canviar les seves prioritats ha fet que pogués aprendre a llevar importància als problemes de fàcil solució, a tenir serenitat en els moments crítics, a ser invulnerable per defensar la vulnerabilitat del seu fill i a prendre’s la vida amb ironia.
No ha estat fàcil canviar. El sentit d’impotència, de ràbia, de venjança, etc. han estat difícils de controlar, ja que dominar les emocions és una tasca molt dura. L’evolució dels seus sentiments ha passat per diferents estats, des d’estar sempre a la defensiva a actuar constantment amb sarcasme. Això, l’ha portat en més d’una ocasió a penedir-se de la seva actitud per haver prejutjat a les persones.
És clar que el món és divers i està ple de persones diferents. Però no hem d’oblidar que no estem sols, que hi ha bones persones disposades a ajudar, a comprendre, a donar ànims, etc. Anar de víctimes per la vida o mostrant una cuirassa no ajuda a superar dificultats. Crec que estar oberts a l’ajuda dels altres, ser humil i acceptar la realitat és essencial per tirar endavant.
Per acabar, penso que per comprendre realment l’estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament, tal com ho expressa en Màrius Serra, és necessari posar-se a la seva pell.
Posar-se a la seva pell és reconèixer el seu dret a tenir una il·lusió. La il·lusió de veure córrer el Llullu, de donar-li l’oportunitat de poder fer com els altres infants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada