11 de setembre, 2012

Pikler vs Malaguzzi

Després d'haver comentat els dos llibres independentment, Lóckzy, escoltar els infants i Com escoltar els infants?, podem constatar que els dos presenten una perspectiva molt similar de l’infant, encara que  ens proposen unes tècniques d’aprenentatge molt diferents.
Per començar,  tots dos  creuen en les capacitats i  en el potencial de l’infant. També, tenen en comú la importància que donen a l’actitud d’escolta de l’adult, a la comprensió de les necessitats dels infants, a la valoració de l’experimentació i sobretot al respecte cap als ritmes de desenvolupament individuals.
Per altra banda, els valors comuns que defensen, com per exemple, el paper de l’adult com a observador, l’activitat lliure, la preparació de l’ambient, etc. tenen punts de vista diferents i, per tant, la seva metodologia es diversifica.
D’entrada, el paper de l’adult com a observador és un element clau a les dues tècniques d’aprenentatge, però es diferencien a l’hora de la intervenció. Pikler defensa l'observació dels infants per conèixer les seves necessitats i els seus progressos però sempre des de la no interacció, per així no influenciar l’infant i deixar que el procés d’aprenentatge segueixi els seu curs natural. En canvi, Altimir creu en l’observació activa, en la interpretació i la intervenció en el procés que s’està observant.
En segon lloc, l’activitat lliure dins un entorn preparat amb cura també és fonamental per a les dues perspectives metodològiques, encara que no defensen el mateix tipus de joc. Pickler, en aquest cas, és partidària de l’activitat espontània, deixar fer que el nen jugui amb el que desitja. Per altra banda, Altimir creu en l’activitat sutilment guiada i en part provocada i conduïda per assolir uns objectius.
A més d’aquestes diferències, els autors divergeixen en altres aspectes com ara, els objectius, els grups d’infants i el paper de la família, entre altres.
La perspectiva constructivista d’Altimir defineix els objectius de l’aprenentatge com a necessaris i per això, es requereix d’una preparació molt acurada per part de l’adult. L’entrenament és la base essencial per la provocació d’hipòtesis i que l’infant dedueixi per si sol les solucions i arribi als objectius de l’aprenentatge. Al contrari, el model maduracionista de Pikler, no aprova prescriure cap activitat, ja que creu que els objectius creen frustració si no s’aconsegueixen i que això baixa l’autoestima de l’infant, provocant una regressió de l’aprenentatge.
Pel que fa a l’aprenentatge en grup, Altimir valora l’aprenentatge mutu com a font de riquesa i com a necessitat de construir coneixements amb els altres. És a dir, que els infants es necessiten entre ells, per aprendre a socialitzar-se i per compartir vivències. Quant a Pikler, veu en el grup una limitació  per aprendre, que la interacció provoca distracció i  que alhora restringeix l’espai i les possibilitats de llibertat per aprendre, encara que la convivència és necessària.
Sobre les famílies, també hi ha diferents perspectives. Mentre el mètode constructivista creu necessària la implicació dels pares en l’educació i en la relació propera amb l’escola pel desenvolupament integral de l’infant. Per l’altra banda, el mètode maduracionsta considera que la intervenció dels pares distreu l’atenció dels infants, que els provoca dependència, frustració, etc. i és per això, que només haurien d’intervenir per proporcionar-li afecte i atenció en les necessitats bàsiques com ara, l’alimentació, la higiene, etc. perquè l’infant gaudeixi de la seva autonomia sense interaccions.
En darrer terme, les converses són molt diferents en els dos models. El constructivisme fa servir-les per adquirir nous coneixements a partir del que l’infant ja coneix i per tant, en provoca l’aprenentatge  de nous. De l’altre costat, el mètode no interaccionista, utilitza les converses només per solidificar els aprenentatges assolits amb anterioritat.
Com a conclusió, podem afirmar que tant el model constructivista com el maduracionista s’han portat a la pràctica amb resultats positius, com ho demostren les experiències que hem llegit. No podem classificar ni aquests models ni altres  de millors o pitjors sistemes, ja que, a la seva manera tots han aconseguit uns objectius comuns, el desenvolupament de l’infant i el seu benestar.
Encara que personalment ens decantem o identifiquem més per un que per l’altre, la pràctica dependrà més de la línia metodològica del centre que de les idees particulars de cada educadora, ja que tant un model com l’altre consideren que la cohesió del centre, dels educadors, de les famílies, dels infants, etc. és la base fonamental e imprescindible per l’aprenentatge. En definitiva, el més important per donar una educació de qualitat és la coordinació de tota la comunitat d’aprenentatge i, alhora, tenir una mentalitat oberta a diferents models educatius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada